La bipolaritat

Bipolaritat:

És el diagnòstic psiquiàtric que descriu un trastorn del estat d’ànim d’una persona. És una malaltia psíquica caracteritzada per un o més episodis de nivells elevats d’energia, cognició i estat d’ànim. Es reflexa en estat de manía ( o en casos més lleus) hipomanía juntament amb episodis depressius, de manera que el afectat oscil·la entre alegria i tristesa d’una manera més radical que la de una persona normal.

Enllaç pagina web “preguntes sobre la bipolaritat”:

http://www.bipolares.cl/bipo1.htm

Història:

Mil anys després de la caiguda de l'Imperi Romà, la hipòtesi humoral dels grecs es va imposar com la teoria de la causa de la depressió i la mania. La hipòtesi humoral afirmava que la "malenconia" (depressió) era causada per un fluid corporal, conegut com la «bilis negra",mentre que la "mania" (bogeria) va ser causada per un altre fluid anomenat llavors «bilis groga» . D'aquí que les  malenconia es deriva de la paraula μἐλας, (melas), "negra", i χολή, (Jolee), "bilis" indicant els orígens del terme en les teories dels canvis d'humor d'Hipòcrates.
 

Al segle II A. D. Soranus de Ephedrus (98-177 AD) descrivia a la mania i la malenconia com diferents malalties amb etiologies separades, però, ell reconeixia que «molts altres consideren a la malenconia una forma de la malaltia anomenada mania».

Els primers escrits que descriuen la relació entre mania i malenconia s'atribueixen a Areteu de Capadòcia. Areteu va ser un metge i filòsof eclèctic, que va viure a Alexandria entre els anys 30 i 150 A. D. Segons Areteu, la mania és un augment de la malenconia i s'ha d'entendre com el pol oposat a la malenconia. El seu concepte del continuum de l'ànim bipolar és encara més ampli que l'actual, englobant fins i tot els trastorns esquizofrènia afectius i la psicosi.

Van ser  l'anatomista d'Oxford Thomas Willis, Giovanni Battista Morgagni, de Pàdua, i Anne Charles Lorry, de París qui van descobrir els episodis repetitius de mania i depressió a llarg termini.
 El 31 de gener de 1854, Jules Baillarger descriure a l'Acadèmia de Medicina de l'Imperi Francès una malaltia mental de dues fases que causa oscil.lacions entre la mania i la depressió.

Emil Kraepelin (1856-1926), un psiquiatre alemany,  va ser qui va categoritzar i estudiar el curs natural de pacients bipolars que no estaven sent tractats , temps abans que es descobrissin els estabilitzadors de l'humor.

Després de la 2a Guerra Mundial, el psiquiatre Dr John Cade d' Austràlia va descobrir que el carbonat de liti podia ser usat com un tractament eficient per a les persones que pateixen la malaltia. Aquest va ser el primer compost o droga que va demostrar ser eficient en el tractament de qualsevol condició psiquiàtrica. El descobriment va ser potser l'inici dels tractaments farmacològics ocupats en la psiquiatria.

Símptomes de la bipolaritat:

                                                                                                     
Durant l’estat de depressió un pacient pot presentar:

·         Baixa radical de l’autoestima

·         Desànims continus

·         Abstracció

·         Sentiment de minusvalía

·         Sentiments de culpabilitat

·         Fatiga( cansament o avorriment de forma continua)

·         Somnolència diürna

·         Lentitud de manera exagerada

·         Problemes de concentració

·         Dificultat per a prendre decisions i confusió general

·         Pèrdua de pes i de apetit

·         Marc agressiu

Durant l’estat d’eufòria un pacient pot presentar:

·         Autoestima alta

·         Menor necessitat de dormir

·         Agitació

·         Logorrea

·         Agitació

·         Increment de activitat involuntària

·         Inquietud excessiva

·         Augment involuntari del pes

·         Creences falses

·         Al·lucinacions

Tipus (Classificació, Grups):  

Trastorn bipolar de tipus I: Aquest tipus de trastorn és la forma clàssica, caracteritzada per fases maníaques intenses i per depressions. En les fases maníaques poden aparèixer deliris i al·lucinacions auditives. Els episodis més freqüents són:

Episodi maníac : És un període on l’estat d’ànim és anormal i irritable: generalment eufòric, hiperactiu i extremadament alegre . Les persones que ho pateixen mostren molt entusiasme davant les tasques quotidianes que tenen que realitzar. A més tenen menys necessitat per dormir i descansar, perquè tenen molta energia i són persones molt extravertides amb molta autoestima

Episodi afectiu mixt: Aquest episodi es refereix a un estat d’ànim anormal que canvia “d’alt” (maniàtic) a extremadament “baix” (depressiu). Afecta tant home com dones i es pot començar a qualsevol edat. Els sentiments que predominen en les fases depressives són la tristesa, l’ansietat , l’insomni i la pèrdua de la gana.

Trastorn bipolar de tipus II: Aquest trastorn es caracteritza per depressions intenses i fases d’eufòria moderades que es denominen hipomanía. Poden aparèixer símptomes psicòtics però han d’estar associats a les fases depressives. Les fases d’eufòria moderades de vegades semblen un canvi de caràcter. És bastant freqüent que els familiars detectin més sociabilitat en el pacient, menys timidesa, més activitat i també és possible que el pacient no se n’adoni.

Hipomanía: És un període delimitat on els estats d’ànim són molt semblants als episodis maníac, però els diferencien en que aquest període no presenta símptomes psicòtics, així que no són tan greus com per la hospitalització.

Episodi depresiu major: És un període on l’estat d’ànim predominant és de depressió o de pèrdua de l’interès o el plaer en quasi totes les activitats. En el cas dels nens i els adolescents l’estat d’ànim és irritable en lloc de depressiu. Així que en els adults els sentiments són de tristesa, culpa, i poden tenir pensaments suïcides mentre que els joves el seu sentiments són d’ira i de frustració

Trastorn ciclotimic o Ciclotimia: És una alteració de l’estat d’ànim crònic amb variacions que comprenen episodis hipomaníacs i de depressió lleu que s’alternen. En aquest trastorn els símptomes hipomaníacs i els depressius no són nombrosos ni greus perquè es consideren lleus i de poca importància.